divendres, 10 de gener del 2014

Denúncia contra l'apologia de la violència masclista



Ha estat necessari denunciar un ús a les xarxes que incita a l'assassinat de dones. Els twits del perfil denunciat son grollers i esgarrifosos, immorals. Les dones pateixen tant amb la vivència quotidiana de l'agressió per part dels homes que s'hauria d'assimilar jurídicament l'apologia denunciada amb la que es tracta el terrorisme. 
Feia fred en un dia gris fent conjunt amb el que estàvem denunciant. Hem estat contentes del nostre compromís i del treball de les advocades. Una acció positiva de les dones enllaçades i disposades a fer front a l'agressió masclista.
Estem encara impactades de veure a Luis Tosar al videoclip del grup xilè. Tosar s'ha disculpat però no el grup que canta l'apologia de la violència masclista, amb un "ie, ie, ie" contra les dones. La idea de cap agressió sense resposta ha d'enfortir a les dones. Ha de ser de forma tant potent que els mateixos homes facin el buit i denunciïn l'agressió a les dones, així com l'apologia, banalització i consentiment de la violència de gènere. 
 
Des de la Plataforma unitària contra les violències de gènere ens unim a la denúncia conjunta amb altres entitats de dones, contra el perfil de Twitter (@muerenpocas i @muerenpocas25N, ja clausurats) que durant el 25 de novembre i dies posteriors, va estar fent apologia de la violència masclista.
Per aquest motiu us informem que el 10 de gener es farà un comunicat de premsa quan es vagi a presentar la denúncia al jutjat.
En aquest enllaç podeu veure el comunicat que es llegirà i en el que es convoca als mitjans de comunicació, i a totes les persones i entitats que s'hi vulguin sumar, a les 10h a la porta de la Ciutat de la Justícia (Accés Gran Via).
Comunicat de premsa. Diverses organitzacions de dones denunciem els actes continuats de violència explícita contra les dones que s’han realitzat a l’empara de l’anonimat de les noves tecnologies.
Aquest tipus de manifestacions d’odi explícit contra les dones, de sadisme, de normalització i fins i tot banalització de la violència contra les dones, no poden quedar impunes.
El rebuig no pot venir únicament dels grups de dones que dia a dia veiem les dramàtiques conseqüències de la violència masclista, sinó que també hem de sentir-nos encoratjats i encoratjades com a persones i com a ciutadanes i ciutadans a denunciar diàriament aquests tipus d’actes que perpetuen la violència vers les dones.
Enguany han mort 57dones a l’Estat espanyol, segons fonts d'organitzacions de dones i 48 segons dades oficials, entre elles algunes dones molt joves i fins i tot una noia de 14anys. Les xarxes socials per tant són un altre element de risc a nivell social, poden promoure el control, l’assetjament, i l’enaltiment de la violència d’una manera anònima. Per tal de lluitar contra aquesta impunitat hem decidit des de Tamaia Viure sense violència, la Plataforma contra les violències de gènere, Safareig, el grup d’investigació Antígona-UAB i Dones Juristes denunciar aquest perfil i exigir que les institucions i autoritats pertinents es responsabilitzin en la presa de mesures en relació a aquests actes però també en relació als actors que de forma concreta els cometen.
I per això, convoquem una roda de premsa el dia 10 de gener a les 10h a fora dels jutjats de la Ciutat de la Justícia (Porta Gran Via). Barcelona, gener 2014.
Passo el twit

http://www.btv.cat/btvnoticies/2014/01/10/denuncien-dos-comptes-a-twitter-que-incitaven-a-la-violencia-masclista/
http://www.europapress.es/catalunya/noticia-denuncian-dos-perfiles-twitter-promover-violencia-contra-mujeres-20140110124651.html
http://www.xarxanet.org/juridic/noticies/denuncia-contra-la-violencia-de-genere-la-xarxes-socials

dimecres, 22 de maig del 2013

Estan avançant altre vegada les idees més recalcitrants contra la llibertat de les dones a viure sense violència?



Un tercer dilluns d'homenatge a les dones assassinades amb festa i pont a Barcelona. Però hem disposat de la càlida companyia de la Rosa, la Silvia i l'Esther, entre d'altres Dones de Blanc. Amb l'alegria que s'han incorporat unes noves voluntàries entre les noies que s'hi han acostat. Benvingudes siguin. El Manifest que hem tramès:
El ministre de justícia, Alberto Ruíz-Gallardon,  es justifica dient que és el Partit Popular el que dóna el criteri sobre canviar la llei de l’avortament, que més dóna, és el seu govern i el seu partit. El cas és que altra vegada el dret a decidir sobre el propi cos, la llibertat de les dones, és veu vulnerada, aixafada, per l’Estat de la doble moral, l’Estat de la reforma laboral que ens torna als anys 70, l’Estat que paga als banquers i desempara a milers de famílies amb un atur de més del 27% i amb un atur entre la joventut de més del 50%.
Gallardon, surt en un anunci dels “pro vida Derecho a vivir” dient que cada dia moren 300 nens a conseqüència de l’avortament. I si aquests ministres es preocupessin del PERQUÈ es produeixen aquets avortaments i d’educar a la gent? Com pot un ministre del govern sortir en una campanya com aquesta! No serà que moltes noies i dones estan en situació més que precària per poder ser mares i guarir els seus fills? Nosaltres defensem un dret de les dones. Qui millor que cada dona, cada futura mare, per defensar la vida del seus nadons? Quan una dona es troba en la situació límit en que decideix que no pot seguir endavant amb el seu embaràs, perquè un home, un jutge, l’església, l’estat es posa a decidir per ella, sense assegurar la vida de la mare ni tampoc la del non-nat? Una noia adolescent, una dona violada no ha de poder decidir? O una dona amb un fetus malaltís?
És la llei dels drets sexuals i reproductius, que preveu informació, educació, coeducació a les escoles, perquè no hi hagi tants embarassos no desitjats entre les adolescents. Més recursos per poder preveure i més recursos per poder avortar en condicions i gratuïtament.
Dret al propi cos! les dones decidim!
El ministre de justícia més valdria que possés l’accent a perquè hi ha cada any més de 70 dones assassinades i el govern fa cor amb els de les denuncies falses, els de la custodia compartida o amb els de la discriminació cap els homes de la llei integral contra la violència de gènere.
No volem tirar enrere! Els hi devem als 2 Milions de dones que pateixen violència. Els hi devem al 60% de dones que no reben l’ordre de protecció que demanen quan denuncien a l’Audiència de Barcelona.
Primer en grans titulars demanen que les dones denunciïn, perquè sinó no les poden defensar, però quan denuncien no els hi donen protecció, les manen a casa altra cop per esperar el judici al cap dels mesos. Mentre tant que es busquin la vida. Que fugin de casa amb les criatures. Que es divorciïn... en definitiva que demostrin que potser no n’hi havia per tant. Si no les maten i elles soletes se’n surten millor que millor. Quan arriba el judici tot el que han aconseguit fer elles o amb el suport de la família o d’alguna associació de dones, se’ls pot girar en contra. Pot ser que no hagin estat prou diligents amb les criatures i per tant els hi falta la figura paterna, pot ser que no s’hagin allunyat prou del maltractador i això indica que no ho era.
El cas és normalitzar la violència vers les dones. Victimitzar la víctima. Fer-la aparèixer com la culpable de què el maltractador l’agredeixi. Massa sovint professionals de la psicologia, sociologia, judicatura, advocacia, fan informes que es tornen contra les dones: Un pare que maltracta, fins i tot físicament els fills o filles, pot ser qualificat de “massa sever” en la seva potestat d’educar-los. Un marit que pega a la dona, és presenta com un moment d’eufòria degut a les provocacions... d’ella, de la dona agredida!. Tornem enrere? Estan avançant altre vegada les idees més recalcitrants contra la llibertat de les dones a viure sense violència?
Saludem que s’incloguin les i els menors en la “Ley integral contra la violencia de género” tal com ha fet el govern, al mateix temps es contraposen en que això no es reflecteixi en la custodia compartida.  En la realitat i molt sovint, en els jutjats de violència de gènero, creats per defensar a les dones que pateixen violència i a les seves criatures,  estan donant custodia compartida a pares maltractadors amb conseqüències nefastes. La més lleu és que fan servir a les criatures per dominar i continuar maltractant a les mares, la més greu les arriben a assassinar perquè saben què és el que més mal els hi fa a la mare.
No baixarem la guàrdia!!!
Als i les professionals que atenen dones, dones que expressen el seu dolor i la necessitat de sortir d’un cicle de violència per part de la seva parella o ex parella, han de poder i saber detectar les causes d’aquesta violència, han d’especialitzar-se en poder acompanyar a les dones des de qualsevol àmbit. Sigui a la judicatura, sigui a les forces de seguretat, sigui a serveis socials, demanem credibilitat per les dones, que entenguin el procés que estan passant.
Durant el últims deu anys les experiències on s’ha fet formació han donat bons resultats, s’ha fet una més bona atenció, s’han salvat vides, s’han pogut canviar el curs de la vida de moltes dones.
Les lleis i mesures contra la violència masclista contemplen la prevenció. Des de la Plataforma unitària contra les violències de gènere potenciem, amb el nostra programa “Trenquem el silenci”,  la coeducació i els valors en relacions de respecte i igualtat entre dones i homes. El canvi de manera de relacionar-nos, d’estimar-nos, farà possible l’eradicació de la violència vers les dones.
Volem que aquests programes continuïn. Que es desenvolupi molt més.
Formació als i les professionals!
Recursos suficients per les dones que pateixen violència masclista!
Prou agressions contra les dones!
Barcelona, 20 de maig de 2013.

diumenge, 7 d’abril del 2013

Relleu al CNDC: "No en tinc cap dubte que guanyarem a pols la igualtat efectiva, real, i la llibertat de les dones"

Il·lustració de la Marta Vilches de Les Golfes.
El dissabte 6 d'abril he fet el relleu com a vice presidenta segona del Consell Nacional de Dones de Catalunya. Des d'aquí també una abraçada a totes, bones companyes i amigues d'aquesta etapa de la vida i de la lluita per les dones. Passo les paraules del Comiat al Consell (CNDC).

Benvolgudes amigues,
Us agraeixo la confiança que heu posat en mi. He pogut compartir amb vosaltres el treball d’aquests anys amb satisfacció. He aprés molt. Soc conscient que la meva responsabilitat s’ha ajornat dos anys més del que corresponia, i avui amb molt d’orgull i satisfacció us faig el meu comiat.
L’etapa que hem viscut en la que assumit la delegació de les entitats d’aquest Consell i amb totes vosaltres, ha estat plena de complicitats, d’intercanvi d’experiències, de coneixement mutu, en aquest l’espai de participació d’una part molt representativa de les dones d’aquest país i de les seves lluites.
Recordo especialment intensa la nostra implicació en les aportacions a la Llei del dret de les dones a l’eradicació de la violència masclista. Vam donar-li la volta de dalt a baix, vam entrar moltes esmenes i algunes com la violència institucional van quedar al tinter. Varem aprendre amb les nostres companyes de Dones Juristes d’algunes complexitats i contradiccions del Dret, tant fet des de la vessant masculina. Va costar, tres anys, que el Parlament de Catalunya l’aprovés. Ara, al cap de tres anys, més la seva aplicació es fa difícil, comporta una vegada més el compromís de totes nosaltres a canviar el paradigma de l’entesa entre homes i dones, si volem avançar en fer realitat que el segle XXI sigui el de l’eradicació de la violència masclista.
En aquesta sala tenim a dones com la Marisa Fernández, redactora de la llei, amb la que he tingut l’honor de compartir il·lusió i esperança de futur amb ulls de dona. Amb la Marisa, la Laia, la Clarisa, la Montse, la Mireia, tantes dones que hem compartit moments, vull dir-vos que he guanyat companyes i fermes amigues per continuar treballant pels drets de les dones a viure una vida sense violència.
El 2010 amb l’objectiu de l’examen i revisió del procés Beijing +15 en la 54 reunió de la Comissió sobre la Condició Jurídica i Social de les Dones (CSW), va ser un altre punt de lluita i trobada de totes nosaltres. El Consell a traves de la Comissió Permanent, amb les representants territorials i dels grups de treball va participar activament com a societat civil en els debats que es varen dur tant a l’Estat espanyol a Càdis, com a Nova York on varem tenir ocasió de debatre amb ONG’s de tot el món, en quin punt estàvem en els 189 països signants de la Plataforma d’Acció al 1995.
El Consell i aquesta Permanent va tornar enfortida. Amb la força que donen 8.000 dones a Nova York representant a molts països de tot el món. Vam aprendre que som molt diverses, tenim diferents estratègies, però coincidim en aquesta gran tasca hereva de les nostres avies d’aconseguir l’autonomia i llibertat per el 52% de la Humanitat que som les dones.
Companyes continua vigent el lema de la IV Conferència de Beijing “Mirar el món amb ulls de dona que transformi la societat patriarcal en que vivim en un altre paradigma per les dones. I com dèiem a la nostra declaració presentada a la CSW, "en deixar de veure les dones com a víctimes per començar a considerar-les essencials per trobar solucions per als problemes del món". Fa quinze anys la Sra. Gertrude Mongella, secretaria general de la IV Conferència advertia a la cloenda, que “el viatge començava per un primer pas”, però que no aniríem per autopistes a tota velocitat. Malauradament ha estat i és així. La rendició de comptes, l’anàlisi de l’ impacte de gènere en les polítiques públiques, les mesures fiscals, els recursos per avançar en aquests temes en la mateixa ONU, encara hem de constatar que malgrat alguns avenços importants i desiguals segons els països, queda molt per fer en el nostre dia a dia i en el de les generacions de dones joves que esteu agafant el relleu.
Beijing i la ONU em permet fer un petit homenatge a l’ amiga Mª Lluïsa Oliveda. Vam compartir habitació a Nova York explicant-me la seva experiència a la IV Conferència; al tornar, va ser un goig la trobada amb la Mª LluÏsa i dues-centes dones a un poblet idíl·lic de la Vall d’Aran, Escunhao, l’energia de la nostra estimada degana és infinita per sentir junt amb les dones del territori per lluny que sigui.
Al repassar aquests fets veiem que ara amb la crisi, abans amb el desconeixement i la prepotència, des de la governament i el poder, sempre intenten justificar que hi ha “coses” més importants a solucionar, masses vegades l’agenda esta plena quan es tracta de les reivindicacions de les dones.
Quan el sistema fa aigües ens cauen cops per tots cantons. Però també hem aprés a resistir i lluitar contracorrent junt amb els més desfavorits, com varen fer les sufragistes al costat dels abolicionistes de l’esclavitud.
Finalitzo aquest comiat amb un esment a les tres presidentes del Consell i de l’Institut català de les dones amb les que he tingut el plaer de col·laborar. La Marta Selva, la Sara Berbel i la Montserrat Gatell.
Marta, Sara, Montse, la vostra tasca la segueixo considerant molt important i prou difícil. Montse, com que ara et correspon aquesta responsabilitat, pensa que per les dones de Catalunya el què fas i el què defenses va molt més enllà fins i tot de cada una de nosaltres i del Consell. Totes tres, presidentes, heu tingut que lidiar amb una societat i un govern impregnat d’ aquesta empremta moral i ancestral que en diem patriarcat. Per aquesta causa tant estimada, en la que no en tinc cap dubte que guanyarem a pols la igualtat efectiva, real, i la llibertat de les dones, es necessita vitalment el suport moral, l’expertesa i el compromís quotidià i col·lectiu de totes les entitats de dones.
Vagi per endavant el meu suport a la nova vicepresidenta segona del Consell. La tasca del Consell es fa més necessària per les conseqüències de la crisi que penalitza a les dones, per tant des de la Plataforma unitària contra les violències de gènere, seguirem amb il·lusió els treballs que això comporta.
Desitjo haver posat la meva goteta d’aigua en aquest mar que som les dones. Com fem cada tercer dilluns de mes, a la plaça Sant Jaume, a l’homenatge per les dones assassinades, junt amb un petó i una abraçada us dic “PROU AGRESSIONS CONTRA LES DONES” “PELS NOSTRES DRETS I LA NOSTRA LLIBERTAT”.
Barcelona, 6 d’abril de 2013



dilluns, 11 de març del 2013

Las mujeres plantan cara al capital y al patriarcado

Las mujeres plantan cara al capital y al patriarcado
Montserrat Vilà Planas · SinPermiso.
Cada semana tendría que ser simbólicamente un 8 de marzo. Está bien un día internacional, pero cada vez está más contestada la hipocresía de celebraciones que conviven con la moral y la violencia sistemática institucional del sistema social y político. Cada semana asesinan a mujeres y son hombres los ejecutores. Cada día se agrede psicológica y físicamente a miles de mujeres.
La indignación y rebeldía subyacente en la explosión cívica democrática del 15 de marzo y otros novísimos movimientos sociales, con su exigencia de igualdad y empoderamiento en la plaza pública, nos replantea los códigos en que se ha forjado la lucha de las mujeres y de las reivindicaciones feministas.
Imbricación e interdependencia entre el patriarcado y el capitalismo.
El patriarcado y el capitalismo, en la medida que configuran sistemas sociales con su código ético y moralidad imperante, es importante reconocer que su nacimiento corresponde a épocas muy distintas.
A medida que las etapas históricas se suceden se han yuxtapuesto y complementado de una forma inseparable en sus distintos modos de producción y correspondientes a situaciones sociales concretas. El patriarcado hunde sus raíces en los siglos de la antigüedad, con la agricultura y la propiedad privada, para incardinarse y pervivir con muy buena sintonía en la contemporánea sociedad burguesa capitalista de la “libertad, igualdad, fraternidad”. Conceptos revolucionarios de gran calado que casualmente excluyen en la práctica real y en la moral al 51% de la población mundial, formada por las personas y ciudadanas mujeres.
Es Andrea D’Atri quien en su artículo “Feminismo y marxismo: más de 30 años de controversias”1 empieza con la cita: “Una revolución no es digna de llamarse tal si con todo el poder y todos los medios de que dispone no es capaz de ayudar a la mujer –doble o triplemente esclavizada, como lo fue en el pasado- a salir a flote y avanzar por el camino del progreso social e individual”  de León Trotsky 2.
Cien años después de la revolución del octubre soviético, con la demolición de los iconos machistas de la Familia patriarcal y burguesa, con la igualdad en el trabajo para la mujer, su derecho unilateral al divorcio y al aborto, su potestad como persona sin depender del padre, esposo, hermano o hijo, su persecución implacable de la trata y el proxenetismo, con la separación del Estado y de la Iglesia, además de la denuncia de la moral teñida de paternalismo, asistimos a la involución de este ambicioso cambio para las mujeres. En nuestro S. XXI el patriarcado existe y vive en todas las instituciones y políticas del mercado capitalista de la propiedad privada.
Una moral jerarquizada por la masculinidad hegemónica.
La conciencia y moral dominante impone los valores de la sociedad patriarcal como algo normal, consustancial a la vida, ancestral y eterno, inamovible.
Ha habido un gran avance en la conciencia ciudadana, al considerar de dominio público y político todos los agravios que conciernen a la real desigualdad entre los hombres y las mujeres, en particular en pasar del dominio privado, familiar e intimo, al publico. La actual concepción sobre la violencia de género incluso se ha traducido en  leyes y medidas con el objetivo de atajarla, o al menos si no resolverla avanzar en limitarla.
Nos encontramos frente a cada medida, ley y procedimiento que defiende los derechos de las mujeres como personas, una contra reacción pública, notoria y lamentablemente muchas veces exitosa, que concita un amplio consenso entre las personas que deben aplicarla y los agresores. A menudo las mujeres que deciden denunciar a sus torturadores, no encuentran el apoyo necesario para su recuperación, chocan con esta moral imperante, que trivializa, normaliza el ataque recibido, sufriendo una victimización secundaria de parte de la sociedad y las instituciones.
En nombre de la igualdad de derechos y la no discriminación de los hombres con las mujeres, o la falta de recursos acrecentada con la crisis económica, nos encontramos a diecisiete años de la Plataforma de Acción de la IV Conferencia mundial sobre la mujer de Beijing5, a ocho años de la promulgación de la Ley integral de medidas, que se impone en los hechos la impunidad de los hombres en todos los ámbitos cívicos y legales. Incluso se está produciendo el contrasentido de que bufetes de abogados/as que defienden a las mujeres en temas de violencia de género, pasen a defender a los hombres agresores por la simple razón de quien posee la capacidad y solvencia económica.
Se genera una acusación en los medios que generalizan sobre denuncias falsas que las mujeres utilizan a su favor las leyes, a pesar de que son un escueto 0,1% 3. La realidad es la inmensa cantidad de sobreseimientos dictados en los juzgados de violencia sobre la mujer (en 2010 23.772 un aumento del 137% respecto 2005)3, la falta de órdenes de protección, la imposición de la guardia compartida en casos de violencia. En fin, la víctima, la mujer, es víctimizada, no se la escucha, se le niega credibilidad, y sigue discriminada negativamente frente al hombre agresor.
La educación en la transmisión de valores desde la familia y desde la escuela, se complementan con la prédica de la jerarquía eclesiástica y los contenidos de los medios de comunicación en manos de los poderes públicos.
Venimos de una etapa de la humanidad en que hay un pacto implícito de los hombres de dejar fuera de las decisiones de la organización social al género femenino, a las mujeres. Hombres y mujeres estamos dentro de esta forma de relacionarnos. Se ha normalizado que así sea, y en el imaginario popular todavía se vive el "siempre ha sido así”.
La jerarquización del poder económico y político conforma el núcleo ideológico de la moral en la que viven las mujeres y los hombres. Los roles los impone este poder y estructura social basada en la dominación patriarcal. Jerarquización que liga con los intereses del capital que la aprovecha para la explotación del 99% de la población, sean hombres o mujeres. 
La pobreza tiene rostro de mujer.
Una parte substancial de la explotación del trabajo se basa en la degradación general de las condiciones laborales y de vida, en particular se ceba a fondo en las mujeres.
La crisis económica aumenta escandalosamente la desigualdad salarial entre mujeres y hombres. La brecha salarial ha pasado de 28 a 29,1 puntos porcentuales. Una mujer tiene que trabajar 62 días más que un hombre para lograr la misma retribución.
En esta época de crisis se equilibra la tasa de paro entre los dos sexos, porque parte de una situación desequilibrada en cuanto a población activa en el mercado laboral. En 2012 todavía supera en 2 millones la masculina respecto a la femenina. Si la tasa de actividad fuera similar, la tasa de desempleo femenino sería de un 37%.
Las mujeres suponen ya el 46,8% de la población asalariada, aunque solo el 40,9% de la población asalariada a tiempo completo.
La pobreza tiene rostro de mujer. Las mujeres suponen el 69,5% de la población asalariada con ingresos inferiores al Salario Mínimo Interprofesional pero solo suponen el 26% de la población que gana más de 8 veces el SMI.
No sólo la desigualdad salarial también las dificultades en el acceso y condiciones laborales, la segregación sectorial y ocupacional, o la especial incidencia en la empleabilidad de las mujeres de la ausencia de políticas favorecedoras de la corresponsabilidad y medidas de conciliación entre tiempo de trabajo y tiempo de vida, constituyen manifestaciones evidentes de la persistencia de la desigualdad hacia las mujeres en nuestra sociedad. (Informe secretaria confederal de CCOO. Nov.2012)4.
Esta discriminación salarial se extiende en las condiciones laborales y en las expectativas de responsabilidades profesionales. Cuando pasamos de las categorías más bajas al capataz, de la administrativa al jefe, de la enfermera al médico, de la ejecutiva a los gerentes y consejeros delegados, hay una pirámide infernal donde las mujeres son la base de muchas profesiones y espacios de acción, pero son excluidas sin compasión en la dirección de las empresas, de los partidos y en general de todos los aspectos políticos de la sociedad.
La violencia machista no es biológica.
El sistema capitalista ha sostenido la sumisión de las mujeres cuando no hay ninguna prueba científica ni necesidad vivencial que lo justifique.
En todas las esferas sociales desde Aristóteles a nuestros días el argumento biológico de diferencias entre los sexos masculino y femenino ha sido la estrella que ha guiado a sabios y poderosos.
En este sentido la revolución industrial, las nuevas tecnologías, todos los adelantos del último siglo han ayudado a demostrar la falsedad de que las diferencias biológicas justifiquen la discriminación y la situación de ciudadanas de segundo orden, incluso la negación de ciudadanas (en el Vaticano, en Bután, en Arabia Saudí todavía no pueden votar les han prometido en 2015,…), en el siglo XXI.
El género femenino como construcción social, con los roles marcados en cada paso de nuestras vidas, de cómo nos hemos de relacionar, de cómo hemos de amar, de qué proyecto de vida hemos de desempeñar, va unido a cómo ha de ser la masculinidad hegemónica, es decir, de cómo se han de comportar los varones.
La desigualdad sí interesa a una minoría dominante. Los dueños del capital, de las finanzas, de las empresas y de las iglesias, aprovechan para su interés de castas minoritarias la injusta desigualdad fruto de la dominación de género de los hombres sobre las mujeres.
La lucha de las mujeres que nos han precedido, los logros conseguidos a todos los niveles públicos y privados, en la educación, en el trabajo, en la política, han demostrado que las mujeres somos parte de la humanidad y como tales hemos de poder estar en los lugares de decisión y hemos de poder vivir sin discriminaciones y desigualdades con respecto a los varones.
“Eres mía”
La violencia estructural y violencia institucional reside en todos los ámbitos sociales públicos y privados.
Esta violencia institucional y empresarial hacia las mujeres tiene su otra cara de la moneda en la extendida violencia de género con la que los hombres agreden, torturan y asesinan a las mujeres, al grito de “eres mía”. La mujer aún es una propiedad más del hombre en la sociedad y moral capitalista patriarcal.
Necesitamos un cambio profundo en la sociedad colectivamente, en las relaciones entre mujeres y hombres, que revertirá en cambiar la jerarquía imperante entre dominantes y oprimidos.
En el plano del patriarcado que afecta a mujeres y hombres, los hombres también sufren la opresión de la jerarquía machista. Todos los colectivos de mujeres que están luchando por cambiar este sistema para la emancipación de las mujeres han de formar parte de este futuro, de una nueva manera de organizar la sociedad en otro sistema.
Este 8 de marzo, Día Internacional de la mujer trabajadora, los lemas han oscilado entre el derecho a la igualdad en el trabajo hasta contra el patriarcado y el capitalismo, por la revolución feminista ya, y defensa de desobediencia feminista. La emancipación de la mujer se inscribe, en esta crisis y en la globalización, entre los factores básicos para romper y superar el capitalismo con su transmisión patriarcal. La revolución social y de la mujer necesitan actuar estrechamente unidas para vencer.      
Volviendo a Andrea D’Atri 6 cita: "Sin Feminismo no hay Socialismo", y explica: "¿Quién es socialista y no es feminista, carece de amplitud, pero quien es feminista y no es socialista carece de estrategia (Louise Kneeland, 1914) y continua ... es decir, se vinculará la lucha de las mujeres con una lucha por un cambio social que ponga este sistema patas arriba, porque está basado en una minoría de parásitos que explotan a la mayoría de la humanidad, de las que las más afectadas son las mujeres ... de mil trescientos millones de pobres que hay en el mundo, el 70% son mujeres y niñas ... ".
Conciencia de las necesidades de transformación y de subvertir las situaciones sociales de domínio y opresion.
Cuando los diferentes grupos de mujeres jóvenes analizan y reflexionan en las plazas públicas las causas de esta violencia estructural que oprime a la mitad de la población, va a las raíces del sistema, del sistema patriarcal, pero también del sistema capitalista que lo sustenta. Incluso las reivindicaciones políticas y sociales por la libertad de las mujeres a vivir en un mundo libre de violencia, piden un cambio social profundo. Este cambio social entronca con otros movimientos que también lo demandan.
Las mujeres estamos en todos los movimientos y la lucha es transversal en todos los sectores sociales, por lo tanto cualquier revolución del cambio social se hará con las mujeres como componentes e impulsoras fundamentales o no se hará.
La transformación social implica unas bases materiales, económicas, políticas, culturales y vivenciales que afectarán y permitirán un estadio superior, diferente, para dar el paso a una igualdad real basada en el diálogo, consenso y respeto mutuo entre los géneros. 10.03.2013
Notas:
(1)          Andrea D’Atri. Feminismo y Marxismo: más de 30 años de controversias. Noviembre 2004.
(2)          León Trostky. La Revolución traicionada.
(3)          Fuente: Consejo General del Poder Judicial.
(4)          Crisis y discriminación salarial de género, CCOO
(6)          Andrea D’Atri. http://www.scielo.org.ve/pdf/rvem/v14n33/art09.pdf

Montserrat Vilà Planas es presidenta de la Plataforma Unitaria contra las Violencias de Género de Cataluña

dijous, 7 de març del 2013

"Treu-te la bena"


Més de 70 dones assassinades cada any a l’estat. Prou agressions!
La violència de gènere no és un problema personal, ens afecta a totes i a tots!
8 de Març. Dia de les Dones Treballadores.
Jornada solidària a Barcelona. Sis punts de recollida de donatius pel Programa Trenquem el Silenci. Més info a www.violenciadegenere.org