divendres, 24 de desembre de 2010

Dones amb Dones de Palestina

Els dos Nadals a Palestina, 2008 i 2009, són una experiència colpidora i enriquidora alhora. Us la recomano de tot cor. 
La col·laboració de la Plataforma unitària contra les violències de gènere amb la Plataforma de Mujeres artistas contra la violencia de género i Cristina del Valle ha estat molt profitosa. 
Aquest 2010 a l'estiu, Hèlia, junt amb la FSSF i l'associació PAU ARAisempre, va contribuir a un projecte d'apropament i compromís entre vint-i-dos noies i dones catalanes i espanyoles, coordinat per la Laura Hernández i amb la Salam Almaslamani. Aquest projecte fa enviar a final de juliol la Delegació Marhaba (Bienvenidas) a Palestina. L'objectiu és ara ser un ferment i viver de nous projectes de col·laboració amb les dones palestines, amb la difusió de les experiències entre les dones aquí.
Aquest any tornava per Nadal a Palestina, però a la darrera setmana les retallades pressupostàries de cooperació van aconsellar permetre la participació de noves dones compromeses, com poden ser les meravelloses "supervivientes" de la Fundación Ana Bella de Sevilla. Des d'aquí un petó nadalenc a totes.

dimarts, 21 de desembre de 2010

Ni efecte crida, ni imitació

Unes paraules d'ahir. Com cada tercer dilluns de mes, a les vuit de la tarda a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, a la concentració en homenatge de les dones assassinades durant el mes per la violència masclista, organitzada per la Plataforma contra les violències de gènere.

Ni efecte crida, ni imitació: Informació, educació, prevenció.
88 Dones assassinades, 12 d’elles a Catalunya. Són xifres esgarrifoses que no es poden tapar amb mesures en fals.
Els maltractadors són assassins i premeditadament maten a les dones. I porten llarg temps preparant-ho amb maltractaments de tot tipus, psicològic, econòmic, social. Les dones assassinades són el símptoma d’una realitat social arrelada: la violència masclista.
Ens ha costat molts anys de lluita que el tema passes de l’àmbit privat al públic. La informació pública és molt important per arribar tan a les dones que estan patint violència masclista com al seu entorn per solidaritzant-se i donar-lis suport.
Matant al missatger no anem a l’arrel del problema! A les causes i en canvi tapem i condemnem altre cop a la solitud a moltes dones que no les maten però no les deixen viure.
Exigim que s’informi i que s’informi degudament!
Exigim que no esperem a que hi hagi violència: Canviem els paràmetres en l’ Educació i socialització de les noves generacions.
Hem de buscar les causes i dir-les sense embuts. Estan dins de la mateixa estructura de la societat patriarcal i això si que és un efecte imitació. Les nostres criatures i adolescents es nodreixen del que els hi donem des dels mitjans, amb el cinema, la televisió, els vídeo jocs, el lleure i l’educació reglada.
I aquí els hi venem l’èxit de la violència, de la competitivitat, uns patrons que sovint fan que les relacions entre noies i nois esdevinguin violentes i es normalitzi aquesta violència.
Novament no podem donar respostes simplistes a un fenomen complex que no respecta edats, ni classes socials, ni nivells d’educació, ni procedències culturals.
És un pas enrere l’intent de considerar la no informació com una mesura per evitar morts. Varem estar molts anys, per no dir segles, fen la “prova pilot”. Es tapaven els fets però no s’evitaven. Es deien crims passionals però eren assassinats contra les dones.
Ho hem dit durant els debats de tres dies que aquest novembre hem fet al VI Fòrum contra les violències de gènere.
Hi ha una resistència molt gran a canviar les coses i davant d’això no podem baixar la guàrdia.
Volem vèncer les resistències socials defugint el model de masculinitat hegemònica establert. L’alliberament i la lluita de les dones ha provocat una reacció per una part important dels agents socials, que volen conservar el mateix model de societat que fins ara. La mateixa masculinitat, el masclisme, el sistema social que justifica les conductes de domini i abús de poder dels homes cap a les dones.
Es tendeix a la naturalització d’aquests abusos, i per tot això estableixen el seu domini sobre les dones.

No s’accepta que matin a una dona però sí moltes situacions dins la societat que es banalitzen i van marcant i exercint aquesta violència simbòlica cap a les dones.
La violència masclista és l’expressió més dura de la cultura patriarcal que està dins la nostra estructura social i que comporta una societat que impedeix el lliure desenvolupament dels drets de les dones, fins i tot llevant-lis la vida.
Per tot això es tan important el rebuig social ferm i contundent contra la violència masclista. TRENCAR EL SILENCI a l’entorn de l’agressor és el més eficaç perquè aquest deixi el seu objectiu. Reforçar a les víctimes de la violència i debilitar als seus agressors!!!
Montserrat Vilà Planas
20 de desembre de 2010.

dijous, 16 de desembre de 2010

12-12-2010. El País. Un cierto silencio. Ángeles Caso.


“ALGUNOS JUECES CRUELES”.

Me encuentro en un aeropuerto a mi amigo P. un hombre que hace algún tiempo tuvo el valor de adoptar él solo a un niño. Y no a un niño cualquiera, sino a uno que, hasta el momento en que llegó a su casa, en el momento que llego a su casa, con siete u ocho años, había vivido en condiciones penosísimas: abandonado por su madre, había crecido con su padres que lo maltrataba y abusaba sexualmente de él.
P. me cuenta su batalla personal con la justicia: a pesar de que ese tipejo está en prisión, el juez ha decidido que sus lazos de sangre (excusa social que a veces resulta no sólo absurda sino totalitaria) le permiten ver a su hijo una vez al mes. Cuando se acerca la fecha, el niño se pone enfermo, sufre de incontinencia urinaria y pierde el control de los esfínteres. En el colegio, ante sus compañeros. Con doce años.
¡Imagínense el sufrimiento de esa criatura!.
Pues bien, ni P., ni los médicos, ni los psicólogos, han conseguido que el juez varié su postura, y por su culpa ese martirio se repite todos los meses.
Tan sólo suspendió las visitas durante unas semanas, cuando el padre biolólogico le dijo al niño que cuando saliera de la cárcel iba a volver a vivir con él. Pero al poco tiempo volvió a concedérselas.
Esta historia atroz me recuerda otra de la que me informó hace poco una abogada y que tiene indignadas a diversas asociaciones e instituciones. Es la historia de una mujer que denuncio a su marido por malos tratos (mas tarde descubrió que había estado en prisión por violación) y tuvo que soportar, como sucede a menudo, que a él se le permita llevarse en fines de semana alternos a su hijo de tres años. El niño empezó enseguida a tener comportamientos extraños. Según su colegio, se volvió agresivo y comenzó a rehuir a los adultos y a dibujar una y otra vez penes erectos. Las visitas se suspendieron cautelarmente hasta que una empresa privada a la que la Comunidad de Madrid encargó una investigación decidió, sin ni siquiera ver al crio, que no ocurría nada. Volvieron los encuentros y tres meses después, la pediatra le descubrió una “apertura de canal anal no habitual”, claro signo de violación.
El nuevo paso con los jueces se convirtió en una autentica pesadilla: esta vez, sin atender a los informes médicos ni a los del colegio y sin querer escuchar los CD grabados en los que el niño cuenta cosas horrendas, los jueces llegaron a la conclusión de que todo era consecuencia de la manipulación de la madre, que habría sido incluso capaz de dilatarle el ano. Entregaron la guardia y custodia al más que presunto violador y le impusieron a ella el alejamiento: hace un año que no puede ver a su hijo y que vive pensando que probablemente está siendo torturado día tras día.
Sabemos que los jueces son gente preparada, que ha tenido que aprobar oposiciones durísimas y seguir cursos intensos. Pero la sociedad espera además de ellos que sean también gente sensata y razonable. Haberlos los hay, por supuesto. Sin embargo, la multitud de sentencias disparatadas de las que tenemos noticia nos hace llegar a la triste conclusión de que no lo son todos. Y cuando sus decisiones afectan de esta manera a niños- y esos ocurren con demasiada frecuencia, la irracionalidad de sus actos se convierte en auténtica crueldad.
Incluso, creo yo, en delito. Pero, por lo que se ve, no hay nadie que juzgue a los jueces.

divendres, 10 de desembre de 2010

Enquesta de Violència Masclista de Catalunya

La primera Enquesta de Violència Masclista de Catalunya destapa la necessitat d'un canvi cultural i de més mesures socials per lluitar contra una xacra més estesa del que es veu

  • La directora del Programa de Seguretat contra la Violència Masclista, Alba Garcia, ha explicat que els resultats de l’enquesta demostren que els casos de violència masclista que es denuncien són només la punta de l’iceberg d’un problema social molt més profund i que no només es produeix en l’àmbit privat, sinó també en els espais públics i en l’àmbit laboral
  • 1 de cada 4 dones ha patit una agressió masclista d’especial gravetat al llarg de la seva vida
  • Més d'un 80% de les dones que han patit fets que consideren delictius, la majoria a mans d’un home del seu entorn, no ho denuncien
  • En l’àmbit de la parella i ex-parella, prop de 70.000 dones residents a Catalunya es consideren maltractades el darrer any
  • En l’àmbit laboral, un 4% de les dones que han treballat per compte d’altri s’han vist obligades, algun cop al llarg de la seva vida, a deixar la feina a causa d’un assetjament sexual i un 5,2% han estat objecte d’acomiadaments sexistes
  • En l’espai públic, un 12,2% han patit algun tipus d’agressió sexista al carrer l’any passat, de les quals el 3,2% assenyala que els fets li van produir un impacte psicològic intens
  • Augmenta el retret social cap a la violència masclista, tot i que les dones són més pessimistes que els homes pel que fa als progressos assolits
  • És la primera vegada que es fa una enquesta específica sobre violència masclista a Catalunya, amb 14.122 dones i 1.501 homes entrevistats, i amb voluntat de continuïtat, per tal de visualitzar el fenomen, conèixer-ne l’evolució en els pròxims anys i fer polítiques públiques més efectives
 
La directora del Programa de Seguretat contra la Violència Masclista, Alba Garcia, i el responsable d’enquestes de victimització del Departament d’Interior, el sociòleg Josu Gondra, han presentat aquest matí els resultats de la primera Enquesta de Violència Masclista a Catalunya (EVCM), que revelen la gran magnitud, profunditat i invisibilitat del problema, i que posa en evidència la necessitat d’un canvi cultural a la societat per lluitar contra una xacra que està més estesa del que hom creu i del que es veu. També posa de manifest la necessitat d’implementar més mesures preventives i educatives per forçar aquest canvi cultural.
 
Una de les dades més punyents de l’enquesta és que 1 de cada 4 dones residents a Catalunya ha estat objecte d’alguna agressió masclista greu al llarg de la seva vida. Només al llarg de l’any 2009, la victimització per aquests mateixos fets va afectar l’1,4% de les dones residents a Catalunya d’entre 18 i 70 anys, el que suposa que més de 36.000 dones van patir agressions masclistes d’especial gravetat l’any passat.
 
L’enquesta també revela que, durant el 2009, el 6,8% de les dones ha estat víctima d’alguna agressió masclista que la mateixa víctima ha considerat delictiva, però només el 17,7% d’aquestes dones ha denunciat els fets.
 
La directora del Programa de Seguretat contra la Violència Masclista del Departament d’Interior, Alba Garcia, ha destacat que l’enquesta constata que els casos de violència masclista que es denuncien són només la punta del iceberg d’un problema social molt més profund, que no només es produeix en l’àmbit de la parella sinó també en els espais públics i en l’àmbit laboral.
 
Garcia ha dit que “l’enquesta constata el que ja intuíem: que la violència masclista a casa nostra té unes dimensions molts grans ” i “destapa la necessitat d’un canvi cultural” i “de més mesures socials” per eradicar la violència masclista. En aquest sentit, ha fet un crida a continuar les polítiques públiques per eradicar la violència masclista “de manera ferma” perquè “estem a l’inici de l’abordatge del problema”.
 
La directora del Programa de Seguretat contra la Violència Masclista ha destacat la prioritat del Govern d’esquerres en la lluita contra la violència masclista i ha fet una defensa de la feina feta des del Departament d’Interior “amb un programa pioner” que ha posat “al centre de la política i de la seguretat la lluita contra la violència masclista” amb “protocols mai fets des de les policies”.
 
Garcia ha agraït també la “implicació” i cooperació” dels mitjans de comunicació en la lluita per eradicar la violència masclista, la col·laboració “generosa” de les dones i homes entrevistats, i la participació de l’Institut Català de les Dones i la Regidoria de Dones de l’Ajuntament de Barcelona en la elaboració de l’EVMC.
 
Per la seva banda, el responsable d’enquestes de victimització del Departament d’Interior, el sociòleg Josu Gondra, ha posat de manifest que “la societat està incrementat la seva sensibilitat i el seu retret” contra la violència masclista i que s’està donant un canvi d’actituds comparable amb els inicis del rebuig de la conducció temerària, però ha dit que “no n’hi ha prou” i que cal una implicació de tota la societat, des de la família i l’escola, per aconseguir “una atmosfera de intens rebuig”, de consideració de què la violència masclista és “miserable, abjecte”.
 
La primera Enquesta de Violència Masclista de Catalunya, impulsada pel Programa de Seguretat contra la Violència Masclista del Departament d’Interior en col·laboració amb l’Institut Català de les Dones i la Regidoria de Dones de l’Ajuntament de Barcelona, s’ha fet amb l’objectiu de tenir una primera radiografia que indiqui què està passant a Catalunya respecte a la violència contra les dones i de conèixer la dimensió real del problema.
 
La voluntat del Departament d’Interior és fer aquesta enquesta periòdicament per avaluar l’evolució real del fenomen i dissenyar i aplicar polítiques públiques per eradicar-lo.
 
La primera EVMC s’ha elaborat amb entrevistes telefòniques a 14.122 dones i 1.501 homes d’entre 18 i 70 anys residents a Catalunya, que viuen en una llar amb telèfon fix i tenen capacitat d’entendre i d’expressar-se en castellà o en català. Les entrevistes es van efectuar entre el 8 d’abril i el 30 de juny del 2010, i han permès que moltes dones expliquessin per primera vegada de forma anònima casos que no han denunciat mai.
 
L’enquesta esdevé una eina sociològica valuosa, ja que analitza la violència masclista en tots els àmbits (a la parella, a la feina, a l’espai públic) durant el 2009, i recull dades de les grans violències patides per les dones al llarg de tota la vida. L’estudi reflecteix no només els tipus de fets, sinó també el nivell d’afectació que aquest fets tenen en la víctima, i els valors i les percepcions que tenim com a societat cap a aquest fenomen.
 
Tot i que l’enquesta evidencia un canvi significatiu cap a un major retret social de la violència masclista, les dones són més pessimistes que els homes pel que fa als progressos assolits i a l’evolució futura d’aquest problema.

Missió


Investigar les necessitats i diversitats de les dones per reforçar l’eradicació de la violència masclista. Promoure programes de sensibilització, preventius, assistencials, de foment del voluntariat i la participació ciutadana, així com en l’àmbit de la recerca i el reforçament de l’eradicació de la violència de gènere. Creació d’espais i eines per a la  recuperació i la millora del benestar  de les dones afectades per la violència de gènere.

Com s’ha gestat Hèlia?


El 2008 unes vint dones companyes de la Plataforma decidim anomenar Hèlia a la idea d’Associació de fer projectes de suport a dones que pateixen violència masclista.
Hèlia, en les antigues civilitzacions, la deessa femenina que representa el sol, ens acull i ens dona escalfor, sempre donant vida, donant llum i força.
Encara que inscrivim l’Associació al 2008, és al 2010  en que una companya es posar a treballar tot el temps, quan comença a caminar en pas ferm. Per aquest projecte ambiciós per la seva implicació de creació i de fer xarxa, es necessiten moltes mans i com a mínim una per tirar endavant les altres.
Som de les que varem formar i empenya la Plataforma i ara sense deixar aquests objectius de canviar les estructures socials que permeten aquesta particular violència contra les dones, també estarem a primera fila en la recuperació social de les dones que ja la pateixen o l’han patit.
Estem avesades i ens hem anat forjant en la lluita per aconseguir unes polítiques públiques que posessin a les seves agendes un problema social per segles amagat: la violència masclista. Tal i com deia el lema de la IV Conferència Mundial de les Dones a Beijing ,a l’any 1995, “Mirar el món amb ulls de dona”. Hem començat aquest camí i volem ser protagonistes de aquest canvi arribant fins al final, posant totes les peces perquè encaixí tot.
Des de 2002 l’exigència de l’aprovació de la Ley Integral contra la violencia de género que es va fer realitat al Parlament de l’Estat al 2004. Des del 2005 participant activament des del Consell Nacional de Dones de Catalunya, coordinant el grup “eix 6” contra la violència masclista, en l’avantprojecte de la Llei catalana que va ser aprovada l’abril del 2008. Han estat set anys intensos per aconseguir eines que ajudin a la lluita contra la impunitat dels culpables de la violència vers les dones, el crim més nombrós i més amagat del món.
Malgrat aquests avenços no podem baixar la guàrdia. Encara serà més entrebancat el camí per aplicar aquestes lleis i el que això significa: canviar les estructures de la societat patriarcal. El desenvolupament d’aquestes lleis i dels recursos que se’n desprenen, l’hem de seguir de prop i hem de crear xarxes socials que facin la pressió necessària i suficient per anar progressant, i aquest és un paper important per Hèlia.
En el moment actual ens trobem amb series resistències i fins i tot moviments reaccionaris a tota aquesta lluita per canviar la cultura imperant, els estereotips i els mites entorn la violència vers les dones. Des de la judicatura a la jerarquia eclesiàstica, des de molts flancs es posa en qüestió a cada pas tot el que hem aconseguit. Per això també és important crear associacions com Hèlia.

Qui som?

Som un grup de dones formades en la lluita dins la Plataforma unitària contra les violències de gènere. Aquesta agrupa a més de 90 Associacions i Entitats de tot el teixit social de Catalunya i el seu principal objectiu és la sensibilització i prevenció de la violència contra les dones.
Del treball de tots aquests últims anys amb dones que han patit violència es pot concloure que si rep l’atenció adient, la dona que ha patit maltractament recupera la seva capacitat per identificar l’abús i el perill, per defensar-se a ella i a les seves filles i fills, trencant la cadena de la cultura patriarcal que transmet de generació en generació els estereotips i rols que portant a la desigualtat dels homes vers les dones en tots els àmbits socials.
Del estudi de la situació actual, amb el desplegament de la Llei pel dret de les dones a l’eradicació de la violència masclista, és dedueix una necessitat objectiva de cobrir un espai per la recuperació de les dones que han patit o estan patint violència. Més enllà d’una primera detecció i acollida que podem fer i derivar als serveis i Associacions de dones que en donen suport, volem fer projectes de suport per una vegada ja s’ha detectat o ja s’ha començat un camí cap a la recuperació, ajudar a restablir els llaços socials i de veïnatge, a no restar sola i per tant vulnerada per qualsevol condició negativa de la vida quotidiana.
Varem veure que falten projectes de suport fins i tot als centres que ja fan una primera acollida i que després no tenen on continuar el lligam amb la recuperació podríem dir a la xarxa social.
Parlem en un primer moment de una bona xarxa de voluntariat per fer acompanyament en aquesta etapa de recuperació. De projectes lúdics per poder fer créixer l’autoestima en grup, recolzades per el grup. De projectes cooperatius per poder tenir una nova feina. Per les criatures que sovint han de tenir un seguiment.
Tot això ens va portar a les ganes de crear l’Associació Hèlia com una manera també de passar a treballar directament amb les dones, ja que en el marc de la Plataforma ja s’està fen més el treball de sensibilització a la ciutadania en general.